Envia-ho a un amic:   |  Imprimeix: 
Comparteix :    | 


Sempre anireu Obrint Pas

Hèctor Serra {elnuvol.cat}


La nit de cap d’any és enguany també la darrera nit que Obrint Pas engega les guitarres davant el seu fidel i sempre creixent públic. Un últim concert elèctric que servirà per a repassar vint anys damunt dels escenaris. Un nou capítol èpic per a sumar a altres ja memorables en tants i tants racons d’arreu del país i del món.

La darrera gira dels Obrint Pas.

Tot aprofitant l’avinentesa, hem volgut donar la veu a diferents persones vinculades a àmbits diversos com el periodisme, la música i la política. Algunes, fins i tot, resulten ser companys d’aventura en el viatge que els ha dut al reconeixement actual. Totes elles coincideixen en què el mèrit assolit pels valencians ha sigut a força d’invocar el treball i d’arrelar els seus valors a una estima sincera per la llengua i la cultura. I hi afegirem que una de les actituds més cabdals del grup ha estat la seua predisposició inacabable per romandre sempre al costat de les lluites de base. En suport dels moviments socials i les inquietuds saludables en pro d’una altra realitat. Deu cançons, deu opinions, deu visions, deu empremtes. Podrien ser els deu himnes d’un disc que homenatja una trajectòria sòlida que ha caminat al mateix ritme d’uns temps i unes generacions que, tot just avui, senten la necessitat de fer la mirada enrere i passar comptes amb els anys. Amb Obrint Pas ens hem fet majors i ara el seu valuós llegat deu acompanyar les primeres passes dels futurs defensors de la terra. La música, per sort, és immortal. I aquest article de veu coral pretén llançar contra el vent un aplaudiment sentit per dues dècades de flama i cançons que ja no s’apaguen. I tu, amb quin himne et quedes?

Antoni Rubio, periodista i autor, juntament amb Hèctor Sanjuan, del llibre Del sud: El País Valencià al ritme dels Obrint Pas (Mina, 2007).

“DEL SUD”

Obrint Pas.

València, any 1993. A les aules de l’institut Benlliure, un grup de joves comença a donar les primeres passes amb els instruments a l’esquena. Un batibull de guitarra, baix, bateria i, un poc després, la dolçaina, que vessaven les primeres notes encara vacil·lants en el magatzem d’una carnisseria del barri.

D’una manera gairebé natural, al bell mig d’aquella València grisa on el PP començava a fer-se amb el poder, van decidir cantar en valencià. Era la seua llengua, la que empraven a casa, a les aules “de la línia” i amb els amics. Ningú no haguera pensat aleshores que aquells joves, que triaren el nom del grup en una assemblea improvisada al pati de l’institut per a canviar-lo després per Obrint Pas, acabarien trencant tot tipus de fronteres amb la seua música.

Fidels a l’alegria, a la terra, a la llengua i als amics, com resa una de les seues cançons, Obrint Pas ha trencat esquemes dins la música catalana. Un dels seus grans èxits, “Del Sud”, inicialment pensada com a homenatge a les comarques valencianes més meridionals, s’ha convertit en una mena d’himne i de reivindicació d’un tarannà valencià totalment compatible amb una visió més ampla de país.

“Som del sud del record d’uns països sense nom…”, dibuixa la veu de Xavi Sarrià, tot i que ja no és tan cert. Tenen nom, esperit i molta gent il·lusionada. Perquè els Països Catalans, utòpics però indefugibles, difícils però necessaris, no s’expliquen sense l’aportació del sud. Sense Ausiàs March, Joanot Martorell, Estellés, Fuster o Raimon. I ara, per mèrits propis, per l’increïble viatge de vint anys des d’aquells dies d’institut i adolescència, sense Obrint Pas.

Borja Penalba, compositor, arranjador i músic.

“SENSE TERRA”

La banda Obrint Pas.

La meua relació amb Obrint Pas comença a meitat dels noranta, però Terra va ser el primer treball en el que vaig participar, i “Sense terra” és una cançó a la que tinc especial estima. Records de la gravació del riff de guitarra, les proves amb diferents locucions de ràdio o televisió (la veu del Che), etc… Van ser uns sis mesos (a cavall entre 2001 i 2002) construint les cançons del disc amb Xavi, en el meu pis del carrer Cadis de València, mentre el meu fill Claudi (llavors tenia 2 anys d’edat) corretejava per l’habitació, on cada tant apareixia Gironès per donar vida a unes melodies de dolçaina i vents que ressonaven per tot l’edifici i part del carrer… i que amb el temps han esdevingut veritables himnes arreu dels Països Catalans.

Dotze anys després, em sent un privilegiat per haver format part d’un projecte, d’una família, Obrint Pas, que sense cap mena de dubte és el fet més important que ha succeït en la història de la música popular valenciana moderna, i potser un dels tres més importants de la música de tots els Països Catalans. Sense ells, la situació actual de la música, la cultura i la llengua d’aquest país no seria la que és. Mai, mai podrem agrair-los suficientment la seua aportació.

Gràcies, Xavi, Gironès, Ramos, Robert i Litus.

Seguim.

Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua.

”LA FLAMA”

Amb l’espurna de la història / i avançant a pas valent, / hem encès dins la memòria /

la flama d’un sentiment.

Obrint Pas, 20 anys de música i història.

Pense que aquesta estrofa de “La Flama”, un tema d’Obrint Pas que s’ha convertit en himne, defineix a la perfecció el que ha significat aquest grup tant des del punt de vista de la música en valencià, com des de la influència que ha exercit amb les seues lletres i la seua implicació en projectes de dignificació de la nostra llengua i del nostre país. Representen les primeres generacions d’alumnes que van tindre l’oportunitat d’estudiar en valencià. Fruit d’això van obrir pas a tota una nova remesa de grups que canten en la nostra llengua i que han aconseguit que la música feta en la nostra llengua haja reviscolat en multitud d’estils i propostes. Obrint Pas és un referent. No sé si aquells estudiants de l’Institut Benlliure de València van imaginar, quan enllestiren les primeres cançons, que encisarien tant amb les seues lletres i la seua música a gent com tots nosaltres, els qui parlem la llengua d’Enric Valor, però també a persones de mig Europa i de l’altra banda del gran oceà. L’any 2010 els vam atorgar el Guardó a l’Ús Social en La Nit d’Escola Valenciana, per la tasca de normalització lingüística en un àmbit tan important com és el de la cultura musical i l’oci, i per la capacitat d’haver despertat la consciència de molts valencians i valencianes de totes les edats. Per sempre farem nostra aquesta tornada vibrant gràcies a Obrint Pas: Viure mantenint viva / la flama a través dels temps,/ la flama de tot un poble / en moviment.

Feliu Ventura, cantautor.

”NO TINGUES POR”

Obrint Pas.

Aleshores em va arribar la maqueta en casset Recuperant el somni (autoeditada, 1995) que incloïa “No tingues por”. En aquell moment només coneixia Obrint Pas del disc del Tirant de Rock on apareixia un grup que cantava a la ciutat de València en valencià amb una maleta de discos de Kortatu i de l’Elèctrica Dharma; això, en aquell moment per a algú de les Comarques Centrals valencianes sonava molt exòtic (tot prejudici, clar).

Obrint Pas era una formació amb textos de crònica urbana adolescent, una lectura en veu alta de consignes a les parets i l’èpica de l’electrificació. Però aleshores va arribar “No tingues por” i els historiadors diran que va arribar la dolçaina i que amb ella arriba la senya d’identitat d’Obrint Pas. Però s’obliden d’una altra: la sublimació dels sentiments a les lletres. Parlar de sentiments obertament, deixar-se anar i fer confiança a qui escolta.

Evidentment “No estàs sol, no tingues por” és més una consigna que un vers, però no són de vegades les cançons un llenç urbà on perbocar sentiments profunds. “Si l’haguereu vist plorar, mai no l’hauríeu oblidat”, algunes vegades vaig parlar molt d’aquesta cançó amb Xavi Sarrià (parlàvem de lletres quan estudiàvem junts a Filologia). És una cançó que parteix d’un fet concret, succeït a un amic de Xavi narrat a través del filtre dels sentiments, la cançó no explica què ha passat, però sí parla de com et sents després d’haver patit una situació límit.

Doncs bé, en aquell moment una gran part de valencians ens sentíem així després de l’assassinat de Guillem Agulló. I una cançó que cridava “No estàs sol, no tingues por” era un bàlsam reconfortant i la substància energètica que necessitàvem per continuar transformant la societat sense por. Sense por a ser agredit, humiliat o assassinat per voler un món millor i dir-ho en veu alta.

Ara, amb una crisi econòmica molt pitjor que la del 1993 vénen temps difícils, l’ofensiva contra els drets i la identitat dels valencians es preveu, lamentablement encara, molt més dura. El repte serà fer-ho sense el bàlsam i el bagatge d’Obrint Pas.

Malgrat això, ara, definitivament s’ha obert el pas. Em sent orgullós d’haver caminat colze a colze amb ells compartint generació i anhels i encara confie en el poder energètic de la seua última consigna ressonant a lloms d’una dolçaina tan indomable com el poble valencià: seguim, seguirem!

Amàlia Garrigós*, periodista.

“SEGUIREM”

“Seguirem” és un dels poderosos himnes d’Obrint Pas del llibre-disc Coratge que s’enganxa al cor a ritme de rocksteady. És el treball més madur de la banda on conjuminen la seua marca de fàbrica, festa i reivindicació, amb l’exploració d’unes altres sonoritats.

“Seguirem” va ser la darrera melodia que els oients van escoltar en la ràdio autonòmica valenciana abans de fer-la emmudir a la força durant el colp d’estat mediàtic del passat 29N que va ferir greument el nostre autogovern.

“Seguirem” és també la lletra que em va encoratjar durant el trajecte de 5 km, des de València al centre de producció de Canal 9 a Burjassot, fa tot just un any, quan havia de signar un comiat forçós i salvatge, després de 23 anys de trajectòria a RTVV.

‘Seguirem’ és el nom d’una dona, Mavi Dolç, escriptora i activista cultural que va apostar, fa dues dècades, per una banda d’adolescents que cantaven en valencià quan molts pocs gosaven a fer-ho. Mavi simbolitza la passió de tots aquells herois anònims i quotidians que treballen, de manera persistent, teixint iniciatives de lluita col·lectiva i de resiliència.

“Seguirem” és també el coratge que Obrint Pas ha heretat de grups com Al Tall i de tots aquells que batallaren per la nostra llengua durant la dictadura i la transició. Coratge és el que ens cal ara per poder afrontar la desfeta que viu el nostre país. Avui, mentre el poble germà i veí camina amb pas ferm cap el futur, els valencians tornem al passat. Una cançó pot ser l’estímul que impulse el renaixement d’allò que som en essència. I això val tant per a les persones com per als pobles.

Seguim i seguirem navegant a tota vela cap a rumbs marcats contra la por.

*Amàlia Garrigós va entrevistar Obrint Pas a l’informatiu cultural “Alta Fidelitat” de Ràdio 9 el 18 d’abril de 2011, dia que sortia a la venda el disc Coratge. La banda només tenia veu al seu espai. Mai no els han entrevistat a Canal 9 ni tampoc hi han actuat (només ho han fet a la ràdio al programa de la periodista alcoiana).

Xavier Aliaga.

Xavier Aliaga, periodista i escriptor.

“AL PAÍS DE L’OLIVERA”

“Al País de l’olivera” no sols és un preciós tema d’Obrint Pas, un dels talls inclosos en la seua cimera artística, el fonamental Coratge (Propaganda pel Fet!, 2011). Per a mi, és un tema carregat de simbolisme, una joia estrictament folk d’un grup que, en la seua formulació bàsica, arribava a la música d’arrels valenciana des del hardcore, el reggae o l’ska, estils d’importació. “Al País de l’olivera”, per contra, és una cançó d’estricta obediència estètica mediterrània, un cant estilitzat a la terra que s’esmuny dels tòpics gràcies a una evocadora lletra de Xavi Sarrià que aconsegueix atrapar des del primer instant, fins que l’entrada en joc de la veu de Mara Aranda i una sensacional secció de dolçaina, amb Miquel Gironés, la fan enlairar-se definitivament. En fons i forma, la cançó és una declaració d’amor a la terra, al paisatge i a les arrels musicals. Un d’aquells moments que justifiquen una carrera i que, quan s’haja d’escriure la història definitiva de la banda, hauria de compartir lletres d’or a la mateixa alçada que els seus populars i energètics himnes. Perquè aquesta cançó potser no explica l’estètica Obrint Pas, però defineix la seua ètica.

Josep Nadal, cantant de La Gossa Sorda i Vertigen.

“RECORDS”

Pels carrers del sol i l’esperança, / on vam deixar els nostres millors anys…

De totes les lectures que podria fer del fenomen Obrint Pas segurament la més personal és la de tindre’ls, com els passa a milers de personetes per tot el món, de banda sonora de la meua adolescència.

Els anys 90 a la ciutat de València, punta de llança del moviment neoconservador espanyol que enlluernaria el món amb vora dues dècades d’opulència de cartró pedra. Un moviment que se sabia triomfant, als cors i als carrers de la majoria de barris de la capital i que tractava la dissidència amb la combinació per tots sabuda de silenci, criminalització i garrot. La València coenta de famílies de tota condició que omplien Mestalla per veure José María Aznar quan només era un simple candidat, la València que no escrivia mai en valencià sinó era per fer faltes flagrants d’ortografia.

La ciutat més assolellada del món però també la més grisa, tan grisa que el record de la seua llum ens aboca a l’enyorança i a la soledat. L’enyorança d’aquells dies compartits amb la gent que estimàvem i estimarem tota la vida i els estimem sobretot perquè érem pocs i érem valents. Potser érem un gueto, sí, i de vegades no ens vam saber explicar massa bé, però no ho vam fer mai per moda, ni per estètiques, tampoc ho vam fer per la necessitat imperiosa de fer la revolució com desgraciadament els passa avui a tanta i tanta gent. Supose que ho fèiem per ètica, per estima pel país i sobretot per sentir-nos continuadors d’una vella lluita amb tres segles de combat.

I alçàvem banderes d’esperança i escopíem a la cara de la València blavera cada volta que preníem els carrers. Si volíem escoltar cançons en valencià no hi havia més remei que fer-les nosaltres, a les nits, amb la vista cansada, com feia el poeta. Aprenent a comptar les síl·labes, a combinar les oclusives i les nasals, els ritmes durs i les harmonies més tendres. Fer palesa la nostra ràbia, les nostres ganes d’escapar de la grisor. Tants records, tantes hores que hem passat.

Després arribarien les places i els estadis plens, el reconeixement nacional i internacional. Una línia ascendent que ens deixava bocabadats i ens enorgullia profundament a tots aquells que els vam acompanyar als primers concerts. Però tot això no era més que la conseqüència de tindre les coses ben clares des del principi. La mateixa dignitat i clarividència que han mostrat fins al final.

Vicent Xavier Contrí, periodista.

“A VALÈNCIA”

Vaig entrar a la sala Zeppelin (antic cinema del carrer Pepita de València) i un nombrós grup d’alumnes de l’Institut Benlliure animava un trio que dalt de l’escenari feia sonar els instruments amb les indefinicions pròpies d’una banda de rock que comença. Era l’any 94, si no recorde malament, i d’aquells incipients Obrint Pas (sense dolçaines ni vents) em va cridar l’atenció la cançó que corejava la seua parròquia. “Els carrers són bruts i tu tens tant de mal de cap (…) i la resignació és el teu suicidi quotidià (…) A València viuràs apalancat en qualsevol bar i callat esperaràs el teu final (…)”. “A València” fou el primer tema estimat pel públic i un indicatiu del que anava a ser la banda liderada per Xavi Sarrià. Si el fenomen del rock en català havia nascut als pobles, a les comarques, aquí al sud anava a tindre el seu referent amb un grup urbà. De València ciutat però amb vocació de ser de comarques. Quan enregistraren el disc en directe “En moviment” em va resultar encertat que recuperaren el tema i que el revisaren donant-li un toc musical més vitalista.

David Fernández

David Fernàndez, periodista i diputat del Parlament de Catalunya per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

“L’ÚLTIM COMBAT”

“Lluita si pots i, si no pots, batalla”, Blai Bonet

Cops. Els primers i els antics. Talls. Els que encara supuren des de totes les ferides obertes d’un món injust, desigual, absurd. Cicatrius. De les osques i les fosques de cada absència. Del dolor de cada cop. Del nus de cada tall. Cops, talls, cicatrius.

I l’últim combat encara. Memòria d’un futur anterior, aixoplugats per les mil derrotes acumulades que ens precedeixen i emparen, i que alhora ens dignifiquen, l’últim combat són sempre tots. L’últim és sempre el d’ahir, que només preludia el d’avui i anuncia els de demà. En el vell dilema persistent d’una dialèctica infinita i inesgotable. Quan la qüestió mai no és caure. Sinó sempre i en qualsevol circumstància tornar-se a aixecar. Rebel·lar-se. Per això hui encara, l’últim combat és encara sempre el primer. El mateix gest, el mateix deix, la mateixa cadència de l’ètica de la resistència. Caure i aixecar–se de nou, per tornar a tornar començar, per tornar-s’hi de nou, quan l’única derrota possible arreu és no fer res mai enlloc. Ni tan sols comparèixer –ulls muts, ànimes cegues, morts en vida– per no moure un dit per res ni ningú enmig de la llei del silenci.

L’últim combat, vés. El de sempre, doncs. Aquell que combina les lliçons de Kavafis, perquè el llarg viatge de l’aprenentatge mai no s’acaba, amb les no-derrotes de Berger i cada pam d’espai alliberat. I l’ull viu de Xirinacs, avís per navegants, tombant la cantonada, furetejant la condició humana i alertant que el darrer combat, potser el més difícil i el més dur, serà contra miralls trencats: “lluitarem contra el fort mentre siguen febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”. L’últim combat, que acumula tots els anteriors, i que esclareix que mai res és per sempre, ni les derrotes ni les victòries, i que en el fons sense pou de cada lluita no es pot defallir ni desistir. Des de la recambra de la memòria-antídot, tossudament alçats contra la roda fatal de la història que tot ho esmicola, l’últim combat és, fil per randa i exactament, el mateix combat de sempre i cada dia. Ací i arreu. A cada passa, a cada cop i a cada contradicció. Quan l’últim combat és, també, Camus mil cops revisitat als murals inscrits i escrits dels Països Catalans.

L’últim combat, doncs. El quotidià i el col·lectiu, en la vida i en la lluita, i gairebé sempre en temps de descompte. L’últim combat: cada dia com si fos el primer, cada nit com si fos la darrera. Quan l’últim combat –el definitiu cabdal, el darrer assalt, el del tot o res– tornarà a ser senzillament el primer. Quan aquest torni a començar. Un altre cop encara. L’últim combat. El de cada gest. El de cada dia.

Així, ací, seguim. Preparant l’últim combat, de nou i a tornallom, enmig de l’horror quotidià. L’últim combat. El nostre compartit de cada dia des del país de l’olivera. L’últim combat. El d’una maleta esmaperduda a Portbou el 1940. I la mà estesa, còmplice, clandestina, transfronterera, de Walter Benjamin, recordant-nos contra els mil murs del món dels nostres dies que “només en la derrota som imbatibles”. L’últim combat. Sí. Aquell que mai no acaba. Perquè només continua. Per seguir obrint pas.

Josep Vicent Frechina, crític musical i autor, entre altres obres, de La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011).

“SOM”

Arrogants, visionaris o compromesos?

Recorde una de les primeres vegades que vaig escoltar “No tingues por” quan, entre el trasbals d’emoció en reviure l’assassinat de Guillem Agulló a través de la lluminosa sensibilitat de la cançó, irrompia una certa perplexitat amb la taxativa declaració que la tancava: “Sempre anirem obrint pas”. Allò sonava com una barreja estranya d’arrogància i compromís. Què volia dir amb això el lletrista? Parlava en nom de la banda, en clau generacional, a títol personal?

Passats els anys publicaren un altra cançó, “Som”, on feien una declaració d’intencions semblant, però ací ja l’entenérem perfectament. Tant, que acabà sent la nostra cançó predilecta. En eixe moment, aquella sentència primerenca es percebia ja com un exercici de clarividència -ausades que n’havien obert de pas des d’aleshores!- i “Som” es podia entendre com una actualització detallada de l’esbós inicial.

És una cançó que reuneix moltes de les principals virtuts de la banda: una música festiva i urgent, una melodia de dolçaina indeleble, un text formalment impecable i, sobretot, un missatge que bascula de l’àmbit personal al col·lectiu, de la lírica a l’èpica, per exhibir una convicció absoluta amb les pròpies forces i una visió de futur que suscita la nostra immediata adhesió. Arrogància? Ni gota. Tot s’ho emporta un compromís dur i ferreny com la pedra foguera -sí, la de l’espurna que encén la flama-. Com els anem a trobar a faltar!





Imatges